Plantar en el Pirineu per sobre dels 1.000 metres és una tendència per afrontar el canvi climàtic, si bé a la DO Costers de Segre no cal pujar tan amunt per comprovar com cultivar a certa altura és beneficiós per a la bona maduració del raïm i els vins que en sorgeixen

El clima es transforma amb celeritat i els cellers i viticultors fa temps que miren d'adaptar-se als canvis. Una de les estratègies per mitigar els efectes del canvi climàtic és plantar vinya muntanya amunt, confiant així que la pujada global de les temperatures es podrà afrontar en condicions millors. Sota la idea d'obtenir uns vins més frescos i assegurar-ne el futur es multipliquen els ceps en el Pirineu per sobre fins i tot dels 1.000 metres d'altura. Alguns cellers s'esforcen de valent per obtenir uns vins que, perquè arribin a taula, abans han hagut de superar diverses vicissituds a la vinya (afrontar gelades i pedregades en mala hora, o evitar l'acció d'alguns animals amants del raïm, com el cabirol). Per això es diu que a alta muntanya es practica viticultura heroica. A la Denominació d'Origen (DO) Costers de Segre hi ha cellers que cultiven ben amunt amb resultats satisfactoris, però no cal pujar tant per constatar que la muntanya és una bona aliada a diverses cotes per elaborar el vi.

En el territori de la DO el clima és continental, si bé també hi ha alguns indrets que reben la influència directa del mar Mediterrani. Està dividit en set subzones vitivinícoles que van des del Pallars fins a les Garrigues, i hi ha vinyes plantades entre els 1.100 i els 200 metres d'altitud. Malgrat que no hi ha un únic barem, en aquestes latituds se sol considerar que per sobre dels 500 metres ja es pot començar a parlar de vins de certa altura. A Costers de Segre això es concreta en el fet que la vinya plantada més amunt d'aquesta cota es veu afavorida per diversos condicionants que fa que el raïm maduri més lentament, i de retruc això significa que s'obtenen vins més frescos i més expressius organolèpticament.

Un concepte amb matissos per descobrir

La viticultura d'alçada és un concepte ampli i amb matisos en una regió vitivinícola tan polièdrica com Costers de Segre. La Cooperativa l'Olivera (amb seu a Vallbona de les Monges, subzona Valls del riu Corb) té una finca que s'enfila fins als 600 metres. És la que té més amunt. Està en un indret on havia deixat d'haver-hi vinya, però que han replantat amb varietats històriques (garnatxes, monestrell, trepat, cartoixà, carinyena, malvasia). La maduració del raïm és equilibrada i els vins tenen un bon potencial aromàtic. El responsable de viticultura de l'Olivera, Pau Moragas, recorda que molta gent pot tenir en el seu imaginari que a Catalunya, com més al nord, més alçada, si bé és una idea que no s'adiu del tot amb com es percep a peu de vinya en aquesta DO. Sí que amb el canvi climàtic es planta més amunt, però no necessàriament fent-ho a més cota ja s'està garantint una ubicació idònia. "Influeixen molts altres factors", recalca, com ara l'orientació de la vinya o bé l'efecte tèrmic que es pot donar en zones intermèdies, i que pot ser tant o més beneficiós per al raïm que plantar en ple Pirineu.

Dies calorosos i nits fresques

Un dels elements més rellevants és l'índex de frescor de les nits, detalla Moragas. "Les nits fresques contribueixen a una maduració equilibrada, no extrema, i això dona certa tipicitat als vins", explica, i reivindica que, malgrat que estan en un clima càlid, contràriament al que es pugui pensar s'obtenen fins i tot vins blancs interessants. A la vall del riu Corb les vinyes de l'Olivera estan sota la influència de la marinada i això fa que a les nits refresqui, fent que el raïm maduri més lentament, aconseguint-se un efecte similar al que es busca cultivant amunt cap al Pirineu. Així doncs, davant de la proliferació de vinyes a molta alçada, planteja: "A partir d'ara la viticultura a cotes baixes està passada de moda? No, perquè en determinats indrets a 500 metres pots trobar situacions tèrmiques que es donen a 800 metres a la muntanya".

Aptituds per fer "grans vins"

El president de la DO, Tomàs Cusiné, està convençut que "els raïms de muntanya tenen aptituds per fer grans vins". Ho exemplifica amb un dels seus projectes, Castell del Remei, de la subzona Urgell, on aviat va veure com el raïm que els arriba dels pagesos de les muntanyes "fa més bon vi". Així mateix ho ha comprovat en els cellers Tomàs Cusiné i Cérvoles Celler, de la subzona Les Garrigues, on també hi ha Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles. Sara Jové té les vinyes a entre 700 i 850 metres, i les últimes les ha plantat de garnatxa a la cota més alta. Jové hi obté vins "amb cos, concentració, estructura i frescor" alhora, i això permet criances més llargues sense perdre la frescor. Ho fa possible la combinació del clima continental amb el mediterrani i la seva característica marinada. "La garnatxa s'adapta molt bé", remarca. També experimenta amb varietats foranes (syrah, riesling i pinot noir) i està contenta de com respon el riesling, que sol plantar-se en zones fredes.

Quan cultivar amunt és fer-ho a casa

A l'Ametlla de Segarra, a la subzona Valls del riu Corb, també hi ha el celler Comalats, on Eva Bonet, a la qual li agrada definir-se com a pagesa, es mostra satisfeta de la seva ubicació. El pare va recuperar el cultiu de la vinya el 1989, un temps després que s'hagués arrancat gairebé a tot l'entorn per plantar cereal. Ho va afavorir la mecanització del camp i els ajuts per arrancar els ceps, però van tornar a la vinya. Bonet ressalta que, a diferència d'alguns cellers del Pirineu, ells cultiven a certa alçada perquè així és la seva terra. "Nosaltres l'altitud ens l'hem trobat. No deixa de ser casa nostra", afirma, si bé tenen clar que té avantatges: "Sí que ens hem adonat de les possibilitats que ofereix". De nou el contrast tèrmic afavorit per la marinada (moltíssima calor de dia a l'estiu i frescor a la nit) fa que el raïm maduri més lentament, i beneficia el cabernet sauvignon, varietat que van plantar fa tres dècades quan es portaven les franceses. Ara amb el canvi climàtic li preocupa com "tot està molt boig", cosa que "a la vinya no li fa cap favor". Creu que en el seu cas la solució no serà pujar al Pirineu, sinó que els caldrà adaptar-se on estan, probablement amb la plantació de varietats autòctones, cosa que ja estan fent amb picapoll blanc i garnatxa.

No sempre més amunt és sinònim de vi més fresc

Fins i tot a la mateixa subzona Pallars es produeix un fenomen que mostra com no sempre cultivar més amunt pot significar automàticament que s'obtindran uns vins més frescos que uns metres més avall. El Celler Vila Corona, de Vilamitjana, el va fundar la família d'Enric Vila el 1993, si bé els seus avantpassats ja es dedicaven al vi des del 1749. El fet d'estar en una clotada afavoreix la concentració de l'aire fred. "Tenim nits molt més fredes que a Sort o Rialp. Talarn està a 700 metres, però normalment a la nit estan a 2-3 graus per sobre que nosaltres, tot i que estem 150 metres més avall", relata Vila. Aquest fenomen explica que en el Celler Vila Corona es verema 15 dies més tard que a la plana de Lleida o que al Penedès, i això malgrat que s'assoleixen temperatures màximes més altes que al Penedès, on el clima més temperat fa que la maduració sigui més ràpida.

"Químicament som de llibre"

Al Pallars el resultat són uns vins amb una acidesa més alta, en el sentit de frescor, com li agrada precisar a Núria Bigorra, del celler Terrer de Pallars, de Figuerola d'Orcau. Els vins de Bigorra sorgeixen de vinyes que van dels 650 als 850 metres entre les que són pròpies i les dels viticultors als quals compra el raïm. La més elevada és un cabernet sauvignon en feixes que estan disposades entre els 750 i els 850 metres d'una mateixa muntanya. Quan fan la verema carreguen les caixes en un tot terreny perquè no s'hi pot accedir bé d'altra manera. "Allò sí que és viticultura heroica", assevera. També es beneficien del contrast tèrmic i uns sòls calcaris que ajuden a tenir uns vins més frescos. "Al final, químicament som de llibre. De manera natural tenim els paràmetres que ensenyen els llibres. Com més amunt, més acidesa, que es tradueix en més frescor i s'aguanten organolèpticament més coses", ressalta. Tot plegat fa que, segons ella, sigui de mal dir quina varietat de raïm s'expressa millor en aquestes condicions que són favorables per al cultiu de la vinya.

Afrontar el canvi climàtic adaptant-se al lloc

La tendència de plantar muntanya amunt per afrontar el canvi climàtic, el qual està multiplicant els fenòmens extrems (com les temperatures molt elevades), a Moragas li planteja una darrera reflexió. "El futur està en la viticultura d'alçada?", es pregunta, i no tarda gens a donar una resposta: "El futur està en la viticultura ben feta". Considera que la viticultura en el Pirineu és una més del mapa vitivinícola català i que "el futur diu que es podrà plantar vinya on abans no es podia" perquè eren zones massa fredes, però les de conreu històric no es mouran de cop a alta muntanya, així que sosté que la via és canviar algunes pràctiques allà on s'estigui.

"S'ha d'anar més cap a l'antiga cultura vitivinícola mediterrània a la força", diu Vila, com ara passar de l'emparrat a la plantació en vas, cosa que facilita assegurar que el raïm té més ombra en cas d'anys amb un excés d'insolació. Moragas també ressalta el fet d'optar, com ja s'està fent, per varietats de raïm històriques i que s'havien deixat de plantar perquè contribueixen a tenir maduracions més equilibrades. Cusiné acostuma a situar les garnatxes i el macabeu com les varietats més rellevants de la DO (són algunes de les que tenen llarga tradició), però també s'estudia les opcions de futur del trobat negre, del qual ja hi ha un miler de ceps plantats en 10 cellers diferents amb finalitat experimental. El temps dirà si aquesta varietat s'afegeix a tota la resta que han demostrat que estan ben adaptades al territori i alhora poden afrontar bé la variabilitat climàtica que es fa cada cop més evident.